Era el temps de la Revolució quan libels, pamflets, opuscles i les oversized enciclopèdies van fer sortir de l’acerb comú les espurnes de la transformació, després les pluges d’smog tenyiran de negre les tapes dels manifests abans la tempesta comunista, i les octavilles sembraran els camps erms de l’Europa negra. De la reconstrucció sorgirà la consolidació de la democràcia i la idea de l’educació universal fins l’emancipació de l’individu a través d’un procés d’autonomia personal que s’allibera amb l’extensió de la Xarxa de xarxes.
En aquell moment Internet és el Prometeu postmodern deslliurant-se de les cadenes que el podrien haver condemnat -repetint la maledicció del mite clàssic- a ser devorat com una eina de comunicació interdepartamental més, en una universitat qualsevol. El destí va voler que les experiències antibel·licistes arran la II Guerra Mundial –California Dream: 1ª revolució tecnològica, 1970- reunissin les metàfores més al·lucinades en l’ADN de la Xarxa, un caràcter que encara avui determina l’herència de les rèpliques que es reprodueixen en el recorregut de les successives plataformes, núvols i altres accidents de naturalesa digital que tenen lloc en l’espai 2.0.
Massa complexitat, massa simplificat, pur caos en la xarxa i una dosi d’entusiasme universal que ha dotat de tantes i tant diverses interpretacions el caràcter polièdric, fundacional i desjerarquitzat dels nous mitjans de comunicació, els New Media, amb el risc característic de les llargues exposicions, dels llargs plans seqüència del cinema experimental: el risc de la interpretació i la il·lusió, evasió i fugida a través de les noves identitats virtuals.
Els nous mitjans de comunicació -Internet i els computer-mediated communication (CMC)-trenquen, des de la seva aparició i reproducció per espores, amb les taxonomies dels mass media fixades dins la lògica estatal i empresarial, esmicolant els discursos comunicatius unidireccionals, tipus un-a-molts, pels caòtics i imprevisibles fluxos molts-a-molts, característics dels ecosistemes de la xarxa.
Tenen les tecnologies propietats polítiques? Els estudis STS (Science, technology & society) afirmen que la societat és un teixit sense costures; i certament en l’actualitat no estem disposats als canvis polítics sense una correspondència justa amb els valors que avui, en l’Occident europeu, reconeixem com específicament democràtics, i que convenientment redissenyats, pugin ser adoptats per qualsevol instància o competència tecnològica.
No ens enganyem, els nous mitjans de comunicació no són inherentment democràtics. Tampoc responen al soroll de les bombes amb més efectivitat que els discursos de la raó, però tenen l’enorme poder d’instal·lar-se en la consciència individual sota una aparença casual i quotidiana; no obstant, obeeixen unes dinàmiques de la resistència irreductibles a les violacions dels drets en zones de conflicte, i als autoritarismes, com es manifesta en la llista d’activistes (bloguers en Egipte, Marroc, Iraq, la Xina, etc.) perseguits i empresonats per exercir aquesta acció doblement contestatària (amb dues fases ben reconegudes):
-
Poblar, senzillament, l’espai virtual que qüestiona els límits restrictius de l’estat repressiu.
-
Adquirir coneixement d’aquesta coacció implica sovint l’autoexigència de promoure la transformació; ara sí, esdevindran defensors de drets i llibertats, enemics a combatre.
Perquè els nous mitjans de comunicació airegen les identitats ocultes i formulen de noves (intergènere, transgènere) en un joc heurístic on les desaparicions emergeixen (drama dels kurds, minories religioses represaliades: coptes, xiïtes…), s’exposen els vergonyosos hiats de la democràcia i la justícia (desigualtats, corrupció i joc brut); en definitiva exposen com un llamp en la nit fosca les fissures (bretxa digital, desigualtat social i exclusió, pobresa) de les estructures del poder polític i econòmic.
Inaugurarà el segle XXI noves dimensiones de la política i la societat a recer de les noves identitats i representacions de la virtualitat, l’opinió i el sentit expressats pels navegants?
niktoblog 
Quan jo era jo, més jove vull dir, es va posar de moda la faldilla curta per les noies…amb els anys va desaparèixer i passats uns quants, bastants, va tornar…per quedar-s’hi!
Les coses humanes són cícliques i com que no n’aprenem i topem dues vegades amb la mateixa pedra, no millorarem el que tenim sinó que anirem endarrere i descobrirem coses que d’altres van descobrir fa un munt d’anys, coses que van quedar superades i que potser ara siguin factibles. Si abans el gintònic no agradava gairebé ningú i ara és beguda de culte qui no ens diu que aquell marxisme que no va funcionar (perquè es va crear una classe especial i els dirigents van passar d’aplicar-lo tal qual, tot sigui dit) ara si que pugui implantar-se (o implementar-se…)?
Estàs molt “bladrunnerià” últimament Jordi i em costa una mica seguir-te—més quan has triat aquest color gris pel text que costa un munt de llegir!
M'agradaM'agrada
Disculpa i disculpa! El color del text no l’he triat jo, almenys voluntàriament!! Ara miro de modificar-lo!
Quant al text…ai! pots ser tens raó..però no passa res, sem passarà, segur! De fet Blade runner és una d’aquelles pel·lícules que amb el temps, a mi, m’han anat agradant menys…
No vaig aclarar que P2P és peer-to-peer, i també hi ha altres omissions però volia deixar el missatge clar. Que per nosaltres els nous mitjans són una oportunitat més de comunicació (i pèrdua de vista de la realitat) però per a molts en molts països és una eina de llibertat, bé, més o menys, a veure si em dona temps i escric un altre i m’explico millor. Suposo que el temps que fa pel Montseny darrerament m’ha ofuscat!
Salutacions,
M'agradaM'agrada
Tan se val el medi: la lluita del poder contra els seus crítics és i ha esta sempre. Del discurs encès a les places, els pamflets i l’emissora de ràdio pirata fins al bloc i les xarxes socials d’internet, tots són medis, altaveus. No canvia res, els sistemes polítics, – quan més totalitaris pitjor – tendeixen a anul·lar la dissensió amb més o menys contundència.
M'agradaM'agrada