El simulacre com a forma d’art

En certa manera la idea del Diluvi plana sobre les pàgines molt borgianes del text de Baudrillard, que reuneix arreplegats en un feix tots els mites postmoderns, com si volgués, tot i l’eminent risc, invocar un colossal sortilegi al seu voltant. Ho aconsegueix?

És molt difícil, pràcticament impossible, després d’aquell 4 de febrer -autèntica Nit de Guy Fawkes a la catalana- separar les connexions entre l’evident distorsió dels esdeveniments, una vegada que la ficció documental s’allibera de la tirania de la crònica oficial i fulmina la possibilitat de qualsevol proposta organitzada. Així, seguint a Baudrillard, identificaria les fases successives de la imatge fins l’opus simulacrum a través del documental Ciutat Morta tal i com segueix:

• Reflex d’una realitat profunda: Ciutat Morta és un documental denúncia arran el tràgic suïcidi de Patricia Heras després de ser empresonada, injustificadament, pels aldarulls en un desallotjament que clourà amb un policia local greument ferit i un seguit de detencions il·legals, tortures i abusos comesos per la policia i certa connivència oficial.

• On s’emmascara i desnaturalitza una realitat profunda: Però també és un documental sobre víctimes i culpables que ha generat polèmica pel tractament esbiaixat de la història (per exemple els familiars del policia no van voler participar). Mentre innocents compleixen condemna en la presó, el culpable roman lliure, policies corruptes apartats del servei sense retre responsabilitats, etc.

• Emmascara l’absència de realitat profunda: Un exercici cinematogràfic colpidor que ens parla -més enllà del discurs polític- sobre la realitat amagada de Barcelona ciutat oberta, com un post-neorrealisme rossellinià que simula l’ocupació policial de Barcelona generant temptatives de la transformació.

• Pur simulacre: Una adaptació lliure de Jeanne d’Arc. Un viacrucis.

• Esferificació del simulacre: Per què no? L’episodi pilot sobre la ruïna d’una ciutat en procés de zombificació abans l’arribada de milers de creueristes que seran devorats per hordes de morts vivents.

Aleshores el simulacre és un ritual, i allò que en un passat prefílmic, preperiodistic i preinformacional s’hagués sancionat amb el cerimonial de la Justícia Divina -seguint a Baudrillard- a través d’un Auto de Fe, i la conseqüent execució pública i popular, ara, és hiperreal: una sobreexposició de la necessitat que precisa tantes interpretacions possibles com fugides del territori de la certesa, per ser reproduïdes amb la imbatibilitat característica del llenguatge cinematogràfic d’aquest joc dels cadàvers exquisits.

He vist Ciutat Morta amb la mateixa passió que qualsevol film de Pasolini el diví; he recordat amb la ment crispada certa cantilena perversa que ens aconsella fugir al camp i no mirar enrere. Per sort m’he trobat a temps amb l’Enamorat de l’Ossa Major, i hem parlat, emocionats i conscients, sobre si les notícies al voltant d’aquest quotidrama shakesperià fan alguna cosa més que empènyer la realitat dels parquets i les friccions polítiques: -què ha canviat?

I si responien aquells dies de ràbia arreplegats en el vertigen del 15-M -M de Maelström– al sortilegi de Baudrillard. Ho va fer, el simulacre?

Hocus Pocus

Hoax és la paraula anglesa que serveix per dessignar fets, notícies, rumors o històries falses com l’arxiconeguda radiotransmissió que Orson Welles va fer, a partir del relat d’H. G. Wells La Guerra dels mons, en el programa Mercury Theatre on the Air de Nova York, la nit del 30 d’octubre de 1938. Una paraula que sembla prové de la formula màgica Hocus Pocus, que alhora podria ser una contracció de l’expressió pseudollatina Hax Pax Max Deus Adimax, o senzillament:

Abracadabra. Per comprendre els fets d’aquella nit cal allunyar-se de l’escàndol que van promoure l’endemà, amb titulars sensacionalistes, la majoria dels diaris de més tirada, com per exemple The New York Times, que va publicar ‘Terror en la radio’. Perquè la gent no va sortir massivament al carrer, tampoc van anar als hospitals per col·laborar donant sang, ni van haver suïcidis, ni col·lapses nerviosos, ni res absolutament semblant. Tots els testimonis (entrevistats però ocultats per no espatllar una bona història) coincideixen en que la calma, aquella nit, va ser absoluta, tret d’algun incident aïllat en la tranquil·la població de Grover’s Mill on l’afamat Welles va situar l’inici de la invasió marciana. Comprensible oi?

Tampoc importaria tant, si no fos perquè desmuntant l’operació de descrèdit de la premsa contra la radio, cau com una llosa la pretesa manipulació dels mitjans de comunicació, però sobretot, serveix per restaurar la falsa consciència que la massa és estúpida, no té criteri per jutjar les situacions ni les experiències significatives, és a dir, es troba captiva com un recurs per explotar, dins l’horitzó de les audiències. Un terreny que, tot sigui dit, interessa, i molt, als mitjans de comunicació per atreure la publicitat i els fons necessaris.

Molt lluny d’aquest horitzó, però, els relats que justificaven i recollien l’experiència humana ja havien comerciat amb tota mena de narracions fantàstiques, incloses tantes tradicions religioses que afegien un destí providencial, si, però també diluvis, plagues, etc. En resum, destrucció prèvia reconstrucció, explicacions que només els més ximples es prenien literalment.

Quan aquella nit de Halloween els aparells de radio van començar a narrar la penúltima destrucció del món, l’escassa audiència del programa ens mostra la diversitat de les respostes humanes: incredulitat la majoria, indignació uns altres, només uns pocs van empassar-se la història com real, desmentint la història del pànic generalitzat. No obstant aquesta, alimentada per la premsa i per estudis d’audiència falsejats, contribuirà a la creació d’un mite de la cultura popular dins els mateixos mitjans de comunicació.

Fins el punt que el mateix Hitler va fer servir l’exemple del pànic a Nova York com a mostra de la decadència d’Occident! Tot i que vist ara, amb amarga ironia, qui hauria de dir que la resposta entusiasta i perversament crèdula de tants ciutadans honests a la manipulació d’un Hitler embogit desembocaria en un dels majors horrors de la història? Tot i això, l’autèntic malson del segle XX no prové de la imaginació desbordada sinó de la seva absència. És a dir, la imaginació és una força positiva, amb la seva absència es deterioren els mecanismes que ens serveixen per construir les realitats, i destruir-les per tornar-les a crear, fins que aquestes es materialitzen en el món.

Arribats en aquest punt preocupen les reaccions irades al programa Operación Palace de Jordi Évole, atès manifesten una manca de imaginació castradora en l’exercici de la ficció com eina necessària en el joc de les realitats possibles i alternatives, contribuint a posar en perspectiva els destins providencials del mite (en el cas del relat d’H. G. Wells es tracta d’una reflexió crítica sobre el colonialisme britànic, autèntic mite primacista; en el nostre cas més humil, el mite de la transició democràtica). Perquè si alguna cosa ens demostra l’experiència, a través dels laberints on es bifurquen la història vertadera amb la seva versió alternativa i inversemblant, és que dels complots possibles, el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 representa, precisament, amb perfecció, una manca de imaginació col·lectiva preocupant.