Así es como dicen los persas que sucedieron las cosas, y en la toma de Troya encuentran el origen de su vigente enemistad con los griegos, comenta el gran historiador Heròdot en el segle VI a. C., com de passada, l’inici d’un dels episodis més famosos de l’antiguitat, font il·lustre de la Il·líada, el gran fresc de les penúries de grecs i troians, i una font d’inspiració per tantes generacions de poetes, historiadors i aventurers.
D’aquells primers historiadors deien logògrafs, o narradors d’històries. Quan es va deixar d’aplicar aquest terme per considerar la tasca de l’historiador una constatació fidedigna dels successos, i per tant, la consideració de l’historiador i la història mateixa com una ciència? Els cronistes medievals no ho eren, per suposat, ni els hagiògrafs, ni els miniaturistes, per molt esforçades i belles obres que van il·luminar. Els historiadors moderns inauguren una nova etapa en la modernitat amb l’aspiració de reconstruir els buits de la història i poder explicar el rumb incert dels esdeveniments de cada època; són, en molts sentits, estudiosos del comportament humà, de la geografia, de l’economia, però encara intenten copsar l’esperit de l’època que Hegel –pare de la dialèctica moderna- va retratar en la seva monumental Fenomenologia de l’esperit.
També la literatura es va creuar en aquest camí on l’explicació de les experiències humanes precisa un coneixement seré, una mirada fina que observa tots els perills i una ment oberta a les singularitats dels esdeveniments. Molts escriptors il·lustres: Poe, Dickens, Dumas, Zola, Larra, Segarra, Pla, es van dedicar en un moment o un altre, a narrar històries i successos, cròniques o articles d’opinió. En l’actualitat, quan la professió del periodisme sembla perfectament consolidada, és freqüent la intrusió de diferents actors que professen, en menor o major grau, aquesta activitat. Periodista i escriptor ha passat a ser una carrera en si mateixa.
De tot aquest repàs vull destacar com la tasca del narrador d’històries es democratitza fins l’actualitat, on les darreres teories dins els estudis de la Sociologia de la Ciència, per exemple l’ANT (teoria de l’actor-xarxa), emfatitza el paper dels actors humans i no humans en la construcció, desenvolupament i posterior ús de les tecnologies, entre les quals, Internet i els nous mitjans de comunicació destaquen per l’alt grau d’hibridació i diversitat, heterogeneïtat dels actors i les seves accions, que fan de la xarxa un mitjà irreductible, indefinible, indeterminat. Una xarxa que només mor quan es delimita al conjunt de nodes i sinapsis, connexions i usuaris, megabytes i visites a pàgines web.
Són les masses comunicants, ocultes en l’esdevenir dels temps, qui construeixen aquest teixit sense costures, aquell mapa d’ignotes latituds, les legítimes encarregades d’escriure un relat propi per acostar-nos a la divinitat, Apol·lo i les seves musses, a través d’una reformulació de la racionalitat, aquesta vegada comunicativa (Habermas). Una nova dialèctica de la comunicació per recuperar el delit d’escoltar veritables històries despullades del bri innecessari i feixuc de les informacions: meres runes, símbols sense futur més enllà dels textos del coneixement, de les narracions amb un significat comú.
Això no és un simulacre. El cinema i l’art contemporani no poden accedir a la representació de la naturalesa i la veritat objectiva. La filosofia i l’estètica ja no suporten el pes de les falsacions als que el sotmeten els processos culturals i les accions comunicatives contemporànies. Només l’ètica ofereix l’espai necessari per explicar aquest decalatge que en el passat ocupava la teleologia, el destí providencial o qualsevol justificació mítica. L’ètica aporta els compromisos de versemblança i justícia suficients per rehabilitar el discurs comunicatiu, el missatge de l’art o la utopia del futur, fent de passadís o pont que enllaça les produccions humanes amb noves interpretacions i significacions rellevants socialment, políticament, culturalment.
Perquè sense una redistribució dels continguts d’aquestes produccions no tindria lloc aquest viratge: gir social, lingüístic, són exponents d’aquest absolut impronunciable i indeterminat que assumeix les tensions del pas de l’objectivitat vers la intersubjectivitat. L’autoconsciència i la reflexivitat que suposadament ens caracteritzen no són estats de la pròpia consciència de l’individu sinó manifestacions col·lectives. Ciutat morta n’és un bon exemple. Acció comunicativa pura, aquesta és la pedra de toc sobre la que articular esferes públiques 2.0. Superada l’amarga experiència de la filosofia de la (mala) consciència…qui te por de la Il·lustració? I deixeu que els morts enterrin els seus morts (Lc. 9,60).
niktoblog 