El simulacre com a forma d’art

Ciutat-morta_1110499111_5243388_1000x563

En certa manera la idea del Diluvi plana sobre les pàgines molt borgianes del text de Baudrillard, que reuneix arreplegats en un feix tots els mites postmoderns, com si volgués, tot i l’eminent risc, invocar un colossal sortilegi al seu voltant. Ho aconsegueix?

És molt difícil, pràcticament impossible, després d’aquell 4 de febrer -autèntica Nit de Guy Fawkes a la catalana- separar les connexions entre l’evident distorsió dels esdeveniments, una vegada que la ficció documental s’allibera de la tirania de la crònica oficial i fulmina la possibilitat de qualsevol proposta organitzada. Així, seguint a Baudrillard, identificaria les fases successives de la imatge fins l’opus simulacrum a través del documental Ciutat Morta tal i com segueix:

  • Reflex d’una realitat profunda: Ciutat Morta és un documental denúncia arran el tràgic suïcidi de Patricia Heras després de ser empresonada, injustificadament, pels aldarulls en un desallotjament que clourà amb un policia local greument ferit i un seguit de detencions il·legals, tortures i abusos comesos per la policia i certa connivència oficial.

  • On s’emmascara i desnaturalitza una realitat profunda: Però també és un documental sobre víctimes i culpables que ha generat polèmica pel tractament esbiaixat de la història (per exemple els familiars del policia no van voler participar). Mentre innocents compleixen condemna en la presó, el culpable roman lliure, policies corruptes apartats del servei sense retre responsabilitats, etc.

  • Emmascara l’absència de realitat profunda: Un exercici cinematogràfic colpidor que ens parla -més enllà del discurs polític- sobre la realitat amagada de Barcelona ciutat oberta, com un post-neorrealisme rossellinià que simula l’ocupació policial de Barcelona generant temptatives de la transformació.

  • Pur simulacre: Una adaptació lliure de Jeanne d’Arc. Un viacrucis.

  • Esferificació del simulacre: Per què no? L’episodi pilot sobre la ruïna d’una ciutat en procés de zombificació abans l’arribada de milers de creueristes que seran devorats per hordes de morts vivents.

Aleshores el simulacre és un ritual, i allò que en un passat prefílmic, preperiodistic i preinformacional s’hagués sancionat amb el cerimonial de la Justícia Divina -seguint a Baudrillard- a través d’un Auto de Fe, i la conseqüent execució pública i popular, ara, és hiperreal: una sobreexposició de la necessitat que precisa tantes interpretacions possibles com fugides del territori de la certesa, per ser reproduïdes amb la imbatibilitat característica del llenguatge cinematogràfic d’aquest joc dels cadàvers exquisits.

He vist Ciutat Morta amb la mateixa passió que qualsevol film de Pasolini el diví; he recordat amb la ment crispada certa cantilena perversa que ens aconsella fugir al camp i no mirar enrere. Per sort m’he trobat a temps amb l’Enamorat de l’Ossa Major, i hem parlat, emocionats i conscients, sobre si les notícies al voltant d’aquest quotidrama shakesperià fan alguna cosa més que empènyer la realitat dels parquets i les friccions polítiques: -què ha canviat?

I si responien aquells dies de ràbia arreplegats en el vertigen del 15-M -M de Maelström– al sortilegi de Baudrillard. Ho va fer, el simulacre?

2 pensaments sobre “El simulacre com a forma d’art

  1. Quan vaig veure Ciutat Morta em vaig quedar impactat, del tot! Quan he llegit la teva entrada, també, del tot! perquè? Doncs perquè les dues, pel·lícula i entrada han fet trontollar el meu convenciment que els mitjans de comunicació no manipulen sinó que ho intenten sense arribar-ho a aconseguir en la majoria dels casos.
    I es que Ciutat Morta va aconseguir manipular a un nombre molt alt de persones…persones que després, reposant el documental, van tornar a qüestionar tot l’assumpte al voltant del qual gira la trista història d’una noia que se suïcida i d’un agent de la guàrdia urbana que es troba en coma. Perquè Ciutat Morta, tot i tenir un aspecte que la fa molt feble, es presenta com una veritat inqüestionable i això és mèrit dels creadors i generadors del missatge. Efectivament, Ciutat Morta només dóna un punt de vista, com el relat oficial en dóna un altre. Suficient material perquè la societat de masses hi digui la seva i es converteixi en jutge (i a vegades en part).
    Potser el valor de Ciutat Morta sigui el mateix que el de “Operación Palace”?, despertar consciències encara que sigui a costa de no dir tota la veritat… o només una veritat…

    M'agrada

  2. Ben llegit Josep Mª!
    Crec que és interessant la reflexió al voltant de quines són les condicions necessàries perquè un producte com ‘Ciutat Morta’, complint unes expectatives determinades, pugui arribar a desenvolupar-se més enllà d’aquestes: per exemple, en aquest cas, les coordenades de la política catalana i espanyola actuals, els moviments antisistema i com aquests s’han vist més exposats -això és positiu i negatiu, perquè també reben més crítiques i hostilitats, etc-.
    Però sobretot m’interessa veure que aquestes expectatives, aquest horitzó, no es pot controlar: aquesta producció documental s’escapa del mateix domini específicament ‘mediàtic’ per transcendir de l’àmbit polític (atesa la naturalesa dels fets) gràcies a la ficció. Aquesta fugida em resulta molt més interessant, fascinant. Per exemple, es plantegen vies que s’escapen del ‘tema’ més evident; vies que tenen continuïtat perquè també necessiten ser tractades i recuperades de l’oblit. Per què? La meva opinió és que el gènere documental és una forma més de la ficció, i de fet, és molt més apassionant que tantes ficcions que no fan més que copiar-se fins la paròdia. El documental és pura narració. Tots els grans directors de cinema s’han vist atrets per aquest gènere, i no necessàriament han fet documentals, sinó que les seves pel·lícules transiten aquesta barrera absurda que vol situar el documental com una narració verídica; què hi ha més fals que pretendre veure la realitat a través d’un documental? De fet documentals com ‘Operació Palace’ i tants altres mockumentaries són, sovint, exercicis de transgressió necessaris, sans i saludables, per què? Perquè ens posen en guàrdia i ens obliguen a reflexionar sense el coixí pervers d’un final autoresolutiu, alliçonador, esperançador i trillat!
    Àpala!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s