Com desaparèixer completament (I) (teoria dels efectes insospitats)

Reconec la força de la persuasió que es desprèn de les darreres lectures, comparable a les ficcions més suggeridors que només les narratives contemporànies són capaces d’inspirar. Una enorme força enunciativa que suggereix, a pesar de la literatura científica que imiten, disciplines salvadores instaurades a recer d’una gran crisi de supervivència en les nostres societats.

La gran virtut d’aquestes teories -d’aquestes personalitats que les destrien de l’ámbar de la comunicació-, no es desvirtua en absolut davant la reiterada absència d’estudis concloents (¿?), ni resultats comprovables(¿!!!?), ni avenços substancials que incorporen millores incontrovertibles en el camp de la comunicació humana. Tot està de més. Omplint pàgines, devorant investigacions, estudis, experiments…desfilen davant meu -sense poder aturar aquest procés- tota una llista interminable de casuístiques inestimables en disciplines d’abast universal. S’està redactant la teoria dels efectes insospitats i l’absència generalitzada. Però recapacitem:

1. Primer de tot la teoria de l’agulla hipodèrmica. Parafrasejant la crítica sobre el psicoanàlisi: ella és el mal que pretén curar. Estimul/reacció. Efectivament sembla haver-se clavat l’agulla!

2. Teoria funcionalista: incapaç de descriure tant les funcions con les disfuncions. Pura metafísica.

3. Uses & Gratifications. Social Media. Sales. No matches!

4. Teoria crítica. Oxymandias de les teories de mitjans de la comunicació. Ve a dir: nois recolliu el parxís i deixeu tot endreçat! La industria cultural està aquí, i es més evident per la perfecta invisibilitat que manifesta en les teories sobre mitjans de comunicació -augmentant la seva perillositat-; la manipulació cobra dimensions èpiques en aquest fade out de l’individu.

5. Teoria culturològica. Que faríem sense els francesos? Sempre ens diuen ‘La culture, idiote, la culture!’ (sense ells ens aniria pitjor).

Segueixo la lectura. Em deixo seduir i persuadir per l’abast sense límits de la potència narratològica-enunciativa-descriptiva de les lectures: l’anàlisi quasi-quali-quantitatiu, el ritual de lo habitual, estudis-que-corregeixen-estudis-que-corregeixen-, el mantra: ‘la eficacia de la comunicación de masas está muy relacionada y depende en gran medida de procesos de comunicación de la estructura social en la que vive el individuo’. Em sento tremendament reconfortat amb el nonsense de l’audience. Penso que Rimbaud s’enorgulliria de nosaltres! Recordeu que quan passi el Big Crunch farà un soroll semblant, una implosió que clou amb un monòlit negre (vigileu el cap!) i el no rés!

Televisió en flames! Fox Movietone News i la Guerra Italoetíop (1935-1936)

La recerca comunicativa distingeix tres etapes cronològiques, la primera de les quals, coneguda com model de l’agulla hipodèrmica (1914-1940) es caracteritzarà pel desig d’influenciar en les masses. El positivisme més agressiu va afavorir l’arribada del conductisme com a doctrina que sancionava la modificació de la voluntat de l’individu.

En aquesta primera etapa els mitjans de comunicació de masses -primer la premsa, després la radio i la televisió-, consagrats com eines de persuasió amb la intenció de manipular la societat, es veuen afavorits pel temor generalitzat durant el període entre les dues guerres mundials (tot i que alguns historiadors parlen d’una única guerra amb un parèntesi), posant l’èmfasi en els conflictes arran el món, els avenços tecnològics i les aventures personals.

Fox Movietone News va ser el noticiari sonor de la Fox fundat l’any 1928. Precursor entre d’altres del British Movietone News, el NO-DO espanyol, etc., aquests noticiaris narrats amb el to declamatori del discurs descriptiu, inflamant i exaltat –que avui ens poden resultar naif-, demostrarien un gran poder persuasiu i una gran capacitat d’influenciar en l’opinió pública –molt dispersa i poc alfabetitzada-, entre d’altres raons, com a preparació per l’esclat d’un conflicte que ja es preveia tindria unes dimensions èpiques.

Un d’aquests episodis registrat per Fox Movietone News el protagonitzarà la Itàlia de Benito Mussolini, que amb la invasió d’Etiòpia volia satisfer unes malmeses pretensions colonials -que la situaven a la cua dels grans imperis colonials, Gran Bretanya i França-. Per desgràcia, l’aquiescència de les potències europees i la Societat de Nacions certificarà una política de no intervenció mal entesa per part d‘aquests, que propiciarà estúpidament la consolidació del nazisme alemany i el feixisme italià.

Corprès per l’ambivalència d’un missatge que s’agermana amb les aventures de Lawrence d’Aràbia en exòtics paisatges, i dels innocents posats dels personatges que desfilen, incòmodes però confiats davant les càmeres, absents a la tragèdia que es cernia com un escorpí per les dunes de la memòria del segle. Recordava, doncs, aquella frase profètica del foragitat emperador etíop Haile Selassie en el gineceu de la Societat de Nacions ‘avui ens passa a nosaltres, demà a vosaltres‘.

Masses comunicants

Totes les èpoques felices s’assemblen, cada època desgraciada ho és d’una manera única (parafrasejant el famós inici d’Anna Karenina de L. Tolstoi). Sovint aquestes èpoques desafortunades són especialment útils per analitzar i extreure conclusions significatives. Així, la societat de masses irromp en la història amb la Revolució francesa per instal·lar-se en el terreny d’una Europa negra delmada per la crisi econòmica que precedeix l’arribada dels règims totalitaris. Les guerres mundials i la posterior reconstrucció sancionaran la democràcia com a sistema polític hegemònic en l’Occident europeu.

S’ha qüestionat a bastament la cultura de masses, característica de les societats democràtiques, responsabilitzant-la de l’ofeg de la Cultura amb la irrupció dels productes de la industria cultural. És una idea encertada en la forma però errònia en el fons: és cert que la industria cultural és la responsable de la manufactura de l’art i la cultura com a productes de consum, però no és menys cert que la cultura de masses precedeix la industria cultural. Els seus orígens s’endinsen en les arrels de la cultura burgesa que s’expandeixen, com ones gravitacionals, gràcies als nous mitjans de difusió i comunicació globals.

Les critiques contra ‘les masses’ (comunicants) i les seves accions tenen l’origen en la doctrina conservadora de les classes privilegiades finiseculars abans de l’economia global. Perquè la cultura de masses sempre ha coexistit amb l”alta cultura’ (patrimoni dels poderosos) fins que aquesta es reformula com a expressió d’estatus social i econòmic per acabar retrobant-se en l’espai comú de la cultura en les societats democràtiques (U. Eco; Apocalípticos e Integrados, pg.30. ‘las matrices de la cultura de masas siguen siendo las de la cultura ‘superior’).

Aquesta és la raó per la qual en l’actualitat el postcapitalisme rebutja plenament aquells prejudicis finiseculars. I els rebutja amb convicció quan defensa una cultura que l’és pròpia, perquè la cultura de masses no té arrels identitàries, és absolutament amorfa, líquida. Per primera vegada en la història les elits empresarials, els gurus tecnològics i les estrelles rutilants del Websystem cohabiten l’espai indeterminat de les masses comunicants.

Guardians en el camp de la informació

Ja vaig escriure sobre la Societat de la informació i el text d’Armand Mattelart en tres posts del meu blog de l’assignatura Escriptures Hipertextuals. L’autor exposa la seva tesi de com els estats i les institucions, així com els poders que representen, es combreguen al voltant d’un nou paradigma (totalitari) que trasllada un vell espant a la postmodernitat: la bretxa digital no fa més que perpetuar la desigualtat i la pobresa.

No és casual que associem la paraula propaganda amb els totalitarismes i figures com Goebbels. És difícil sostreure’s de la idea que els mitjans de comunicació de masses han contribuït a la consolidació d’aquests monstres primordials que prefiguren la postmodernitat a través de dues guerres mundials. No obstant m’inclino a pensar que va ser l’inrevés, és a dir, els règims totalitaris, però també les democràcies, aprofiten els camps erms dels mitjans de comunicació per bastir el seu projecte ideològic de caire maximitzador; i quin millor mitjà que la radio, la televisió i la premsa per acaronar i adoctrinar les multituds castigades per les depressions econòmiques i les incerteses del món després de la caiguda dels grans imperis colonials?

A recer de tot això després d’haver llegit Apocalípticos e Integrados d’Umberto Eco i les seves interessants idees sobre la cultura de masses -a través del judici entre dues entitats antagòniques que es retroalimenten en la seva lluita dialèctica-, crec que la cultura de masses, i els mitjans de comunicació que l’acompanyen, però també la societat de la informació, generen una entropia que exigeix de nosaltres una actitud més que activa, gairebé ens demana l’atenció dels nostres avantpassats caçadors-recolectors, de manera que si no construïm les noves relacions virtuals i comunicatives, si no exercim el dret a l’ús i demostrem prou intel·ligència per refusar els encapsulats i les polítiques orientades a l’objecte, ens faran no només una tecnologia a mida, sinó una societat a mida, en base a què? als seus interessos, sens dubte.

.