Dialèctica de la comunicació

CupidoPsique2

Así es como dicen los persas que sucedieron las cosas, y en la toma de Troya encuentran el origen de su vigente enemistad con los griegos, comenta el gran historiador Heròdot en el segle VI a. C., com de passada, l’inici d’un dels episodis més famosos de l’antiguitat, font il·lustre de la Il·líada, el gran fresc de les penúries de grecs i troians, i una font d’inspiració per tantes generacions de poetes, historiadors i aventurers.

D’aquells primers historiadors deien logògrafs, o narradors d’històries. Quan es va deixar d’aplicar aquest terme per considerar la tasca de l’historiador una constatació fidedigna dels successos, i per tant, la consideració de l’historiador i la història mateixa com una ciència? Els cronistes medievals no ho eren, per suposat, ni els hagiògrafs, ni els miniaturistes, per molt esforçades i belles obres que van il·luminar. Els historiadors moderns inauguren una nova etapa en la modernitat amb l’aspiració de reconstruir els buits de la història i poder explicar el rumb incert dels esdeveniments de cada època; són, en molts sentits, estudiosos del comportament humà, de la geografia, de l’economia, però encara intenten copsar l’esperit de l’època que Hegel –pare de la dialèctica moderna- va retratar en la seva monumental Fenomenologia de l’esperit.

També la literatura es va creuar en aquest camí on l’explicació de les experiències humanes precisa un coneixement seré, una mirada fina que observa tots els perills i una ment oberta a les singularitats dels esdeveniments. Molts escriptors il·lustres: Poe, Dickens, Dumas, Zola, Larra, Segarra, Pla, es van dedicar en un moment o un altre, a narrar històries i successos, cròniques o articles d’opinió. En l’actualitat, quan la professió del periodisme sembla perfectament consolidada, és freqüent la intrusió de diferents actors que professen, en menor o major grau, aquesta activitat. Periodista i escriptor ha passat a ser una carrera en si mateixa.

De tot aquest repàs vull destacar com la tasca del narrador d’històries es democratitza fins l’actualitat, on les darreres teories dins els estudis de la Sociologia de la Ciència, per exemple l’ANT (teoria de l’actor-xarxa), emfatitza el paper dels actors humans i no humans en la construcció, desenvolupament i posterior ús de les tecnologies, entre les quals, Internet i els nous mitjans de comunicació destaquen per l’alt grau d’hibridació i diversitat, heterogeneïtat dels actors i les seves accions, que fan de la xarxa un mitjà irreductible, indefinible, indeterminat. Una xarxa que només mor quan es delimita al conjunt de nodes i sinapsis, connexions i usuaris, megabytes i visites a pàgines web.

Són les masses comunicants, ocultes en l’esdevenir dels temps, qui construeixen aquest teixit sense costures, aquell mapa d’ignotes latituds, les legítimes encarregades d’escriure un relat propi per acostar-nos a la divinitat, Apol·lo i les seves musses, a través d’una reformulació de la racionalitat, aquesta vegada comunicativa (Habermas). Una nova dialèctica de la comunicació per recuperar el delit d’escoltar veritables històries despullades del bri innecessari i feixuc de les informacions: meres runes, símbols sense futur més enllà dels textos del coneixement, de les narracions amb un significat comú.

Això no és un simulacre. El cinema i l’art contemporani no poden accedir a la representació de la naturalesa i la veritat objectiva. La filosofia i l’estètica ja no suporten el pes de les falsacions als que el sotmeten els processos culturals i les accions comunicatives contemporànies. Només l’ètica ofereix l’espai necessari per explicar aquest decalatge que en el passat ocupava la teleologia, el destí providencial o qualsevol justificació mítica. L’ètica aporta els compromisos de versemblança i justícia suficients per rehabilitar el discurs comunicatiu, el missatge de l’art o la utopia del futur, fent de passadís o pont que enllaça les produccions humanes amb noves interpretacions i significacions rellevants socialment, políticament, culturalment.

Perquè sense una redistribució dels continguts d’aquestes produccions no tindria lloc aquest viratge: gir social, lingüístic, són exponents d’aquest absolut impronunciable i indeterminat que assumeix les tensions del pas de l’objectivitat vers la intersubjectivitat. L’autoconsciència i la reflexivitat que suposadament ens caracteritzen no són estats de la pròpia consciència de l’individu sinó manifestacions col·lectives. Ciutat morta n’és un bon exemple. Acció comunicativa pura, aquesta és la pedra de toc sobre la que articular esferes públiques 2.0. Superada l’amarga experiència de la filosofia de la (mala) consciència…qui te por de la Il·lustració? I deixeu que els morts enterrin els seus morts (Lc. 9,60).

Masses P2P en democràcia 2.0.

59417_NOZKOWSKI

Era el temps de la Revolució quan libels, pamflets, opuscles i les oversized enciclopèdies van fer sortir de l’acerb comú les espurnes de la transformació, després les pluges d’smog tenyiran de negre les tapes dels manifests abans la tempesta comunista, i les octavilles sembraran els camps erms de l’Europa negra. De la reconstrucció sorgirà la consolidació de la democràcia i la idea de l’educació universal fins l’emancipació de l’individu a través d’un procés d’autonomia personal que s’allibera amb l’extensió de la Xarxa de xarxes. 

En aquell moment Internet és el Prometeu postmodern deslliurant-se de les cadenes que el podrien haver condemnat -repetint la maledicció del mite clàssic- a ser devorat com una eina de comunicació interdepartamental més, en una universitat qualsevol. El destí va voler que les experiències antibel·licistes arran la II Guerra Mundial –California Dream: 1ª revolució tecnològica, 1970- reunissin les metàfores més al·lucinades en l’ADN de la Xarxa, un caràcter que encara avui determina l’herència de les rèpliques que es reprodueixen en el recorregut de les successives plataformes, núvols i altres accidents de naturalesa digital que tenen lloc en l’espai 2.0.

Massa complexitat, massa simplificat, pur caos en la xarxa i una dosi d’entusiasme universal que ha dotat de tantes i tant diverses interpretacions el caràcter polièdric, fundacional i desjerarquitzat dels nous mitjans de comunicació, els New Media, amb el risc característic de les llargues exposicions, dels llargs plans seqüència del cinema experimental: el risc de la interpretació i la il·lusió, evasió i fugida a través de les noves identitats virtuals.

Els nous mitjans de comunicació -Internet i els computer-mediated communication (CMC)-trenquen, des de la seva aparició i reproducció per espores, amb les taxonomies dels mass media fixades dins la lògica estatal i empresarial, esmicolant els discursos comunicatius unidireccionals, tipus un-a-molts, pels caòtics i imprevisibles fluxos molts-a-molts, característics dels ecosistemes de la xarxa.

Tenen les tecnologies propietats polítiques? Els estudis STS (Science, technology & society) afirmen que la societat és un teixit sense costures; i certament en l’actualitat no estem disposats als canvis polítics sense una correspondència justa amb els valors que avui, en l’Occident europeu, reconeixem com específicament democràtics, i que convenientment redissenyats, pugin ser adoptats per qualsevol instància o competència tecnològica.

No ens enganyem, els nous mitjans de comunicació no són inherentment democràtics. Tampoc responen al soroll de les bombes amb més efectivitat que els discursos de la raó, però tenen l’enorme poder d’instal·lar-se en la consciència individual sota una aparença casual i quotidiana; no obstant, obeeixen unes dinàmiques de la resistència irreductibles a les violacions dels drets en zones de conflicte, i als autoritarismes, com es manifesta en la llista d’activistes (bloguers en Egipte, Marroc, Iraq, la Xina, etc.) perseguits i empresonats per exercir aquesta acció doblement contestatària (amb dues fases ben reconegudes):

  1. Poblar, senzillament, l’espai virtual que qüestiona els límits restrictius de l’estat repressiu.

  2. Adquirir coneixement d’aquesta coacció implica sovint l’autoexigència de promoure la transformació; ara sí, esdevindran defensors de drets i llibertats, enemics a combatre.

Perquè els nous mitjans de comunicació airegen les identitats ocultes i formulen de noves (intergènere, transgènere) en un joc heurístic on les desaparicions emergeixen (drama dels kurds, minories religioses represaliades: coptes, xiïtes…), s’exposen els vergonyosos hiats de la democràcia i la justícia (desigualtats, corrupció i joc brut); en definitiva exposen com un llamp en la nit fosca les fissures (bretxa digital, desigualtat social i exclusió, pobresa)  de les estructures del poder polític i econòmic.

Inaugurarà el segle XXI noves dimensiones de la política i la societat a recer de les noves identitats i representacions de la virtualitat, l’opinió i el sentit expressats pels navegants?

El simulacre com a forma d’art

Ciutat-morta_1110499111_5243388_1000x563

En certa manera la idea del Diluvi plana sobre les pàgines molt borgianes del text de Baudrillard, que reuneix arreplegats en un feix tots els mites postmoderns, com si volgués, tot i l’eminent risc, invocar un colossal sortilegi al seu voltant. Ho aconsegueix?

És molt difícil, pràcticament impossible, després d’aquell 4 de febrer -autèntica Nit de Guy Fawkes a la catalana- separar les connexions entre l’evident distorsió dels esdeveniments, una vegada que la ficció documental s’allibera de la tirania de la crònica oficial i fulmina la possibilitat de qualsevol proposta organitzada. Així, seguint a Baudrillard, identificaria les fases successives de la imatge fins l’opus simulacrum a través del documental Ciutat Morta tal i com segueix:

  • Reflex d’una realitat profunda: Ciutat Morta és un documental denúncia arran el tràgic suïcidi de Patricia Heras després de ser empresonada, injustificadament, pels aldarulls en un desallotjament que clourà amb un policia local greument ferit i un seguit de detencions il·legals, tortures i abusos comesos per la policia i certa connivència oficial.

  • On s’emmascara i desnaturalitza una realitat profunda: Però també és un documental sobre víctimes i culpables que ha generat polèmica pel tractament esbiaixat de la història (per exemple els familiars del policia no van voler participar). Mentre innocents compleixen condemna en la presó, el culpable roman lliure, policies corruptes apartats del servei sense retre responsabilitats, etc.

  • Emmascara l’absència de realitat profunda: Un exercici cinematogràfic colpidor que ens parla -més enllà del discurs polític- sobre la realitat amagada de Barcelona ciutat oberta, com un post-neorrealisme rossellinià que simula l’ocupació policial de Barcelona generant temptatives de la transformació.

  • Pur simulacre: Una adaptació lliure de Jeanne d’Arc. Un viacrucis.

  • Esferificació del simulacre: Per què no? L’episodi pilot sobre la ruïna d’una ciutat en procés de zombificació abans l’arribada de milers de creueristes que seran devorats per hordes de morts vivents.

Aleshores el simulacre és un ritual, i allò que en un passat prefílmic, preperiodistic i preinformacional s’hagués sancionat amb el cerimonial de la Justícia Divina -seguint a Baudrillard- a través d’un Auto de Fe, i la conseqüent execució pública i popular, ara, és hiperreal: una sobreexposició de la necessitat que precisa tantes interpretacions possibles com fugides del territori de la certesa, per ser reproduïdes amb la imbatibilitat característica del llenguatge cinematogràfic d’aquest joc dels cadàvers exquisits.

He vist Ciutat Morta amb la mateixa passió que qualsevol film de Pasolini el diví; he recordat amb la ment crispada certa cantilena perversa que ens aconsella fugir al camp i no mirar enrere. Per sort m’he trobat a temps amb l’Enamorat de l’Ossa Major, i hem parlat, emocionats i conscients, sobre si les notícies al voltant d’aquest quotidrama shakesperià fan alguna cosa més que empènyer la realitat dels parquets i les friccions polítiques: -què ha canviat?

I si responien aquells dies de ràbia arreplegats en el vertigen del 15-M -M de Maelström– al sortilegi de Baudrillard. Ho va fer, el simulacre?

Hocus Pocus

war-of-the-worlds-by-orson-welles

Hoax és la paraula anglesa que serveix per dessignar fets, notícies, rumors o històries falses com l’arxiconeguda radiotransmissió que Orson Welles va fer, a partir del relat d’H. G. Wells La Guerra dels mons, en el programa Mercury Theatre on the Air de Nova York, la nit del 30 d’octubre de 1938. Una paraula que sembla prové de la formula màgica Hocus Pocus, que alhora podria ser una contracció de l’expressió pseudollatina Hax Pax Max Deus Adimax, o senzillament:

Abracadabra. Per comprendre els fets d’aquella nit cal allunyar-se de l’escàndol que van promoure l’endemà, amb titulars sensacionalistes, la majoria dels diaris de més tirada, com per exemple The New York Times, que va publicar ‘Terror en la radio’. Perquè la gent no va sortir massivament al carrer, tampoc van anar als hospitals per col·laborar donant sang, ni van haver suïcidis, ni col·lapses nerviosos, ni res absolutament semblant. Tots els testimonis (entrevistats però ocultats per no espatllar una bona història) coincideixen en que la calma, aquella nit, va ser absoluta, tret d’algun incident aïllat en la tranquil·la població de Grover’s Mill on l’afamat Welles va situar l’inici de la invasió marciana. Comprensible oi?

Tampoc importaria tant, si no fos perquè desmuntant l’operació de descrèdit de la premsa contra la radio, cau com una llosa la pretesa manipulació dels mitjans de comunicació, però sobretot, serveix per restaurar la falsa consciència que la massa és estúpida, no té criteri per jutjar les situacions ni les experiències significatives, és a dir, es troba captiva com un recurs per explotar, dins l’horitzó de les audiències. Un terreny que, tot sigui dit, interessa, i molt, als mitjans de comunicació per atreure la publicitat i els fons necessaris.

Molt lluny d’aquest horitzó, però, els relats que justificaven i recollien l’experiència humana ja havien comerciat amb tota mena de narracions fantàstiques, incloses tantes tradicions religioses que afegien un destí providencial, si, però també diluvis, plagues, etc. En resum, destrucció prèvia reconstrucció, explicacions que només els més ximples es prenien literalment.

Quan aquella nit de Halloween els aparells de radio van començar a narrar la penúltima destrucció del món, l’escassa audiència del programa ens mostra la diversitat de les respostes humanes: incredulitat la majoria, indignació uns altres, només uns pocs van empassar-se la història com real, desmentint la història del pànic generalitzat. No obstant aquesta, alimentada per la premsa i per estudis d’audiència falsejats, contribuirà a la creació d’un mite de la cultura popular dins els mateixos mitjans de comunicació.

Fins el punt que el mateix Hitler va fer servir l’exemple del pànic a Nova York com a mostra de la decadència d’Occident! Tot i que vist ara, amb amarga ironia, qui hauria de dir que la resposta entusiasta i perversament crèdula de tants ciutadans honests a la manipulació d’un Hitler embogit desembocaria en un dels majors horrors de la història? Tot i això, l’autèntic malson del segle XX no prové de la imaginació desbordada sinó de la seva absència. És a dir, la imaginació és una força positiva, amb la seva absència es deterioren els mecanismes que ens serveixen per construir les realitats, i destruir-les per tornar-les a crear, fins que aquestes es materialitzen en el món.

Arribats en aquest punt preocupen les reaccions irades al programa Operación Palace de Jordi Évole, atès manifesten una manca de imaginació castradora en l’exercici de la ficció com eina necessària en el joc de les realitats possibles i alternatives, contribuint a posar en perspectiva els destins providencials del mite (en el cas del relat d’H. G. Wells es tracta d’una reflexió crítica sobre el colonialisme britànic, autèntic mite primacista; en el nostre cas més humil, el mite de la transició democràtica). Perquè si alguna cosa ens demostra l’experiència, a través dels laberints on es bifurquen la història vertadera amb la seva versió alternativa i inversemblant, és que dels complots possibles, el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 representa, precisament, amb perfecció, una manca de imaginació col·lectiva preocupant.

Com desaparèixer completament (I) (teoria dels efectes insospitats)

mcv-nrbild-567x319

Reconec la força de la persuasió que es desprèn de les darreres lectures, comparable a les ficcions més suggeridors que només les narratives contemporànies són capaces d’inspirar. Una enorme força enunciativa que suggereix, a pesar de la literatura científica que imiten, disciplines salvadores instaurades a recer d’una gran crisi de supervivència en les nostres societats.

La gran virtut d’aquestes teories -d’aquestes personalitats que les destrien de l’ámbar de la comunicació-, no es desvirtua en absolut davant la reiterada absència d’estudis concloents (¿?), ni resultats comprovables(¿!!!?), ni avenços substancials que incorporen millores incontrovertibles en el camp de la comunicació humana. Tot està de més. Omplint pàgines, devorant investigacions, estudis, experiments…desfilen davant meu -sense poder aturar aquest procés- tota una llista interminable de casuístiques inestimables en disciplines d’abast universal. S’està redactant la teoria dels efectes insospitats i l’absència generalitzada. Però recapacitem:

  1. Primer de tot la teoria de l’agulla hipodèrmica. Parafrasejant la crítica sobre el psicoanàlisi: ella és el mal que pretén curar. Estimul/reacció. Efectivament sembla haver-se clavat l’agulla!

  2. Teoria funcionalista: incapaç de descriure tant les funcions con les disfuncions. Pura metafísica.

  3. Uses & Gratifications. Social Media. Sales. No matches!

  4. Teoria crítica. Oxymandias de les teories de mitjans de la comunicació. Ve a dir: nois recolliu el parxís i deixeu tot endreçat! La industria cultural està aquí, i es més evident per la perfecta invisibilitat que manifesta en les teories sobre mitjans de comunicació -augmentant la seva perillositat-; la manipulació cobra dimensions èpiques en aquest fade out de l’individu.

  5. Teoria culturològica. Que faríem sense els francesos? Sempre ens diuen ‘La culture, idiote, la culture!’ (sense ells ens aniria pitjor).

Segueixo la lectura. Em deixo seduir i persuadir per l’abast sense límits de la potència narratològica-enunciativa-descriptiva de les lectures: l’anàlisi quasi-quali-quantitatiu, el ritual de lo habitual, estudis-que-corregeixen-estudis-que-corregeixen-, el mantra: ‘la eficacia de la comunicación de masas está muy relacionada y depende en gran medida de procesos de comunicación de la estructura social en la que vive el individuo’. Em sento tremendament reconfortat amb el nonsense de l’audience. Penso que Rimbaud s’enorgulliria de nosaltres! Recordeu que quan passi el Big Crunch farà un soroll semblant, una implosió que clou amb un monòlit negre (vigileu el cap!) i el no rés!

Televisió en flames! Fox Movietone News i la Guerra Italoetíop (1935-1936)

movietone new

La recerca comunicativa distingeix tres etapes cronològiques, la primera de les quals, coneguda com model de l’agulla hipodèrmica (1914-1940) es caracteritzarà pel desig d’influenciar en les masses. El positivisme més agressiu va afavorir l’arribada del conductisme com a doctrina que sancionava la modificació de la voluntat de l’individu.

En aquesta primera etapa els mitjans de comunicació de masses -primer la premsa, després la radio i la televisió-, consagrats com eines de persuasió amb la intenció de manipular la societat, es veuen afavorits pel temor generalitzat durant el període entre les dues guerres mundials (tot i que alguns historiadors parlen d’una única guerra amb un parèntesi), posant l’èmfasi en els conflictes arran el món, els avenços tecnològics i les aventures personals.

Fox Movietone News va ser el noticiari sonor de la Fox fundat l’any 1928. Precursor entre d’altres del British Movietone News, el NO-DO espanyol, etc., aquests noticiaris narrats amb el to declamatori del discurs descriptiu, inflamant i exaltatque avui ens poden resultar naif-, demostrarien un gran poder persuasiu i una gran capacitat d’influenciar en l’opinió pública –molt dispersa i poc alfabetitzada-, entre d’altres raons, com a preparació per l’esclat d’un conflicte que ja es preveia tindria unes dimensions èpiques.

Un d’aquests episodis registrat per Fox Movietone News el protagonitzarà la Itàlia de Benito Mussolini, que amb la invasió d’Etiòpia volia satisfer unes malmeses pretensions colonials -que la situaven a la cua dels grans imperis colonials, Gran Bretanya i França-. Per desgràcia, l’aquiescència de les potències europees i la Societat de Nacions certificarà una política de no intervenció mal entesa per part d‘aquests, que propiciarà estúpidament la consolidació del nazisme alemany i el feixisme italià.

Corprès per l’ambivalència d’un missatge que s’agermana amb les aventures de Lawrence d’Aràbia en exòtics paisatges, i dels innocents posats dels personatges que desfilen, incòmodes però confiats davant les càmeres, absents a la tragèdia que es cernia com un escorpí per les dunes de la memòria del segle. Recordava, doncs, aquella frase profètica del foragitat emperador etíop Haile Selassie en el gineceu de la Societat de Nacions ‘avui ens passa a nosaltres, demà a vosaltres‘.

Masses comunicants

cropped-b2

Totes les èpoques felices s’assemblen, cada època desgraciada ho és d’una manera única (parafrasejant el famós inici d’Anna Karenina de L. Tolstoi). Sovint aquestes èpoques desafortunades són especialment útils per analitzar i extreure conclusions significatives. Així, la societat de masses irromp en la història amb la Revolució francesa per instal·lar-se en el terreny d’una Europa negra delmada per la crisi econòmica que precedeix l’arribada dels règims totalitaris. Les guerres mundials i la posterior reconstrucció sancionaran la democràcia com a sistema polític hegemònic en l’Occident europeu.

S’ha qüestionat a bastament la cultura de masses, característica de les societats democràtiques, responsabilitzant-la de l’ofeg de la Cultura amb la irrupció dels productes de la industria cultural. És una idea encertada en la forma però errònia en el fons: és cert que la industria cultural és la responsable de la manufactura de l’art i la cultura com a productes de consum, però no és menys cert que la cultura de masses precedeix la industria cultural. Els seus orígens s’endinsen en les arrels de la cultura burgesa que s’expandeixen, com ones gravitacionals, gràcies als nous mitjans de difusió i comunicació globals.

Les critiques contra ‘les masses’ (comunicants) i les seves accions tenen l’origen en la doctrina conservadora de les classes privilegiades finiseculars abans de l’economia global. Perquè la cultura de masses sempre ha coexistit amb l”alta cultura’ (patrimoni dels poderosos) fins que aquesta es reformula com a expressió d’estatus social i econòmic per acabar retrobant-se en l’espai comú de la cultura en les societats democràtiques (U. Eco; Apocalípticos e Integrados, pg.30. ‘las matrices de la cultura de masas siguen siendo las de la cultura ‘superior’).

Aquesta és la raó per la qual en l’actualitat el postcapitalisme rebutja plenament aquells prejudicis finiseculars. I els rebutja amb convicció quan defensa una cultura que l’és pròpia, perquè la cultura de masses no té arrels identitàries, és absolutament amorfa, líquida. Per primera vegada en la història les elits empresarials, els gurus tecnològics i les estrelles rutilants del Websystem cohabiten l’espai indeterminat de les masses comunicants.