El simulacre com a forma d’art

Ciutat-morta_1110499111_5243388_1000x563

En certa manera la idea del Diluvi plana sobre les pàgines molt borgianes del text de Baudrillard, que reuneix arreplegats en un feix tots els mites postmoderns, com si volgués, tot i l’eminent risc, invocar un colossal sortilegi al seu voltant. Ho aconsegueix?

És molt difícil, pràcticament impossible, després d’aquell 4 de febrer -autèntica Nit de Guy Fawkes a la catalana- separar les connexions entre l’evident distorsió dels esdeveniments, una vegada que la ficció documental s’allibera de la tirania de la crònica oficial i fulmina la possibilitat de qualsevol proposta organitzada. Així, seguint a Baudrillard, identificaria les fases successives de la imatge fins l’opus simulacrum a través del documental Ciutat Morta tal i com segueix:

  • Reflex d’una realitat profunda: Ciutat Morta és un documental denúncia arran el tràgic suïcidi de Patricia Heras després de ser empresonada, injustificadament, pels aldarulls en un desallotjament que clourà amb un policia local greument ferit i un seguit de detencions il·legals, tortures i abusos comesos per la policia i certa connivència oficial.

  • On s’emmascara i desnaturalitza una realitat profunda: Però també és un documental sobre víctimes i culpables que ha generat polèmica pel tractament esbiaixat de la història (per exemple els familiars del policia no van voler participar). Mentre innocents compleixen condemna en la presó, el culpable roman lliure, policies corruptes apartats del servei sense retre responsabilitats, etc.

  • Emmascara l’absència de realitat profunda: Un exercici cinematogràfic colpidor que ens parla -més enllà del discurs polític- sobre la realitat amagada de Barcelona ciutat oberta, com un post-neorrealisme rossellinià que simula l’ocupació policial de Barcelona generant temptatives de la transformació.

  • Pur simulacre: Una adaptació lliure de Jeanne d’Arc. Un viacrucis.

  • Esferificació del simulacre: Per què no? L’episodi pilot sobre la ruïna d’una ciutat en procés de zombificació abans l’arribada de milers de creueristes que seran devorats per hordes de morts vivents.

Aleshores el simulacre és un ritual, i allò que en un passat prefílmic, preperiodistic i preinformacional s’hagués sancionat amb el cerimonial de la Justícia Divina -seguint a Baudrillard- a través d’un Auto de Fe, i la conseqüent execució pública i popular, ara, és hiperreal: una sobreexposició de la necessitat que precisa tantes interpretacions possibles com fugides del territori de la certesa, per ser reproduïdes amb la imbatibilitat característica del llenguatge cinematogràfic d’aquest joc dels cadàvers exquisits.

He vist Ciutat Morta amb la mateixa passió que qualsevol film de Pasolini el diví; he recordat amb la ment crispada certa cantilena perversa que ens aconsella fugir al camp i no mirar enrere. Per sort m’he trobat a temps amb l’Enamorat de l’Ossa Major, i hem parlat, emocionats i conscients, sobre si les notícies al voltant d’aquest quotidrama shakesperià fan alguna cosa més que empènyer la realitat dels parquets i les friccions polítiques: -què ha canviat?

I si responien aquells dies de ràbia arreplegats en el vertigen del 15-M -M de Maelström– al sortilegi de Baudrillard. Ho va fer, el simulacre?

Hocus Pocus

war-of-the-worlds-by-orson-welles

Hoax és la paraula anglesa que serveix per dessignar fets, notícies, rumors o històries falses com l’arxiconeguda radiotransmissió que Orson Welles va fer, a partir del relat d’H. G. Wells La Guerra dels mons, en el programa Mercury Theatre on the Air de Nova York, la nit del 30 d’octubre de 1938. Una paraula que sembla prové de la formula màgica Hocus Pocus, que alhora podria ser una contracció de l’expressió pseudollatina Hax Pax Max Deus Adimax, o senzillament:

Abracadabra. Per comprendre els fets d’aquella nit cal allunyar-se de l’escàndol que van promoure l’endemà, amb titulars sensacionalistes, la majoria dels diaris de més tirada, com per exemple The New York Times, que va publicar ‘Terror en la radio’. Perquè la gent no va sortir massivament al carrer, tampoc van anar als hospitals per col·laborar donant sang, ni van haver suïcidis, ni col·lapses nerviosos, ni res absolutament semblant. Tots els testimonis (entrevistats però ocultats per no espatllar una bona història) coincideixen en que la calma, aquella nit, va ser absoluta, tret d’algun incident aïllat en la tranquil·la població de Grover’s Mill on l’afamat Welles va situar l’inici de la invasió marciana. Comprensible oi?

Tampoc importaria tant, si no fos perquè desmuntant l’operació de descrèdit de la premsa contra la radio, cau com una llosa la pretesa manipulació dels mitjans de comunicació, però sobretot, serveix per restaurar la falsa consciència que la massa és estúpida, no té criteri per jutjar les situacions ni les experiències significatives, és a dir, es troba captiva com un recurs per explotar, dins l’horitzó de les audiències. Un terreny que, tot sigui dit, interessa, i molt, als mitjans de comunicació per atreure la publicitat i els fons necessaris.

Molt lluny d’aquest horitzó, però, els relats que justificaven i recollien l’experiència humana ja havien comerciat amb tota mena de narracions fantàstiques, incloses tantes tradicions religioses que afegien un destí providencial, si, però també diluvis, plagues, etc. En resum, destrucció prèvia reconstrucció, explicacions que només els més ximples es prenien literalment.

Quan aquella nit de Halloween els aparells de radio van començar a narrar la penúltima destrucció del món, l’escassa audiència del programa ens mostra la diversitat de les respostes humanes: incredulitat la majoria, indignació uns altres, només uns pocs van empassar-se la història com real, desmentint la història del pànic generalitzat. No obstant aquesta, alimentada per la premsa i per estudis d’audiència falsejats, contribuirà a la creació d’un mite de la cultura popular dins els mateixos mitjans de comunicació.

Fins el punt que el mateix Hitler va fer servir l’exemple del pànic a Nova York com a mostra de la decadència d’Occident! Tot i que vist ara, amb amarga ironia, qui hauria de dir que la resposta entusiasta i perversament crèdula de tants ciutadans honests a la manipulació d’un Hitler embogit desembocaria en un dels majors horrors de la història? Tot i això, l’autèntic malson del segle XX no prové de la imaginació desbordada sinó de la seva absència. És a dir, la imaginació és una força positiva, amb la seva absència es deterioren els mecanismes que ens serveixen per construir les realitats, i destruir-les per tornar-les a crear, fins que aquestes es materialitzen en el món.

Arribats en aquest punt preocupen les reaccions irades al programa Operación Palace de Jordi Évole, atès manifesten una manca de imaginació castradora en l’exercici de la ficció com eina necessària en el joc de les realitats possibles i alternatives, contribuint a posar en perspectiva els destins providencials del mite (en el cas del relat d’H. G. Wells es tracta d’una reflexió crítica sobre el colonialisme britànic, autèntic mite primacista; en el nostre cas més humil, el mite de la transició democràtica). Perquè si alguna cosa ens demostra l’experiència, a través dels laberints on es bifurquen la història vertadera amb la seva versió alternativa i inversemblant, és que dels complots possibles, el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 representa, precisament, amb perfecció, una manca de imaginació col·lectiva preocupant.

Televisió en flames! Fox Movietone News i la Guerra Italoetíop (1935-1936)

movietone new

La recerca comunicativa distingeix tres etapes cronològiques, la primera de les quals, coneguda com model de l’agulla hipodèrmica (1914-1940) es caracteritzarà pel desig d’influenciar en les masses. El positivisme més agressiu va afavorir l’arribada del conductisme com a doctrina que sancionava la modificació de la voluntat de l’individu.

En aquesta primera etapa els mitjans de comunicació de masses -primer la premsa, després la radio i la televisió-, consagrats com eines de persuasió amb la intenció de manipular la societat, es veuen afavorits pel temor generalitzat durant el període entre les dues guerres mundials (tot i que alguns historiadors parlen d’una única guerra amb un parèntesi), posant l’èmfasi en els conflictes arran el món, els avenços tecnològics i les aventures personals.

Fox Movietone News va ser el noticiari sonor de la Fox fundat l’any 1928. Precursor entre d’altres del British Movietone News, el NO-DO espanyol, etc., aquests noticiaris narrats amb el to declamatori del discurs descriptiu, inflamant i exaltatque avui ens poden resultar naif-, demostrarien un gran poder persuasiu i una gran capacitat d’influenciar en l’opinió pública –molt dispersa i poc alfabetitzada-, entre d’altres raons, com a preparació per l’esclat d’un conflicte que ja es preveia tindria unes dimensions èpiques.

Un d’aquests episodis registrat per Fox Movietone News el protagonitzarà la Itàlia de Benito Mussolini, que amb la invasió d’Etiòpia volia satisfer unes malmeses pretensions colonials -que la situaven a la cua dels grans imperis colonials, Gran Bretanya i França-. Per desgràcia, l’aquiescència de les potències europees i la Societat de Nacions certificarà una política de no intervenció mal entesa per part d‘aquests, que propiciarà estúpidament la consolidació del nazisme alemany i el feixisme italià.

Corprès per l’ambivalència d’un missatge que s’agermana amb les aventures de Lawrence d’Aràbia en exòtics paisatges, i dels innocents posats dels personatges que desfilen, incòmodes però confiats davant les càmeres, absents a la tragèdia que es cernia com un escorpí per les dunes de la memòria del segle. Recordava, doncs, aquella frase profètica del foragitat emperador etíop Haile Selassie en el gineceu de la Societat de Nacions ‘avui ens passa a nosaltres, demà a vosaltres‘.

Guardians en el camp de la informació

centeno4

Ja vaig escriure sobre la Societat de la informació i el text d’Armand Mattelart en tres posts del meu blog de l’assignatura Escriptures Hipertextuals. L’autor exposa la seva tesi de com els estats i les institucions, així com els poders que representen, es combreguen al voltant d’un nou paradigma (totalitari) que trasllada un vell espant a la postmodernitat: la bretxa digital no fa més que perpetuar la desigualtat i la pobresa.

No és casual que associem la paraula propaganda amb els totalitarismes i figures com Goebbels. És difícil sostreure’s de la idea que els mitjans de comunicació de masses han contribuït a la consolidació d’aquests monstres primordials que prefiguren la postmodernitat a través de dues guerres mundials. No obstant m’inclino a pensar que va ser l’inrevés, és a dir, els règims totalitaris, però també les democràcies, aprofiten els camps erms dels mitjans de comunicació per bastir el seu projecte ideològic de caire maximitzador; i quin millor mitjà que la radio, la televisió i la premsa per acaronar i adoctrinar les multituds castigades per les depressions econòmiques i les incerteses del món després de la caiguda dels grans imperis colonials?

A recer de tot això després d’haver llegit Apocalípticos e Integrados d’Umberto Eco i les seves interessants idees sobre la cultura de masses -a través del judici entre dues entitats antagòniques que es retroalimenten en la seva lluita dialèctica-, crec que la cultura de masses, i els mitjans de comunicació que l’acompanyen, però també la societat de la informació, generen una entropia que exigeix de nosaltres una actitud més que activa, gairebé ens demana l’atenció dels nostres avantpassats caçadors-recolectors, de manera que si no construïm les noves relacions virtuals i comunicatives, si no exercim el dret a l’ús i demostrem prou intel·ligència per refusar els encapsulats i les polítiques orientades a l’objecte, ens faran no només una tecnologia a mida, sinó una societat a mida, en base a què? als seus interessos, sens dubte.

.