Doris Salcedo, Shibboleth, 2007-08, Tate Modern (photo: Wonderferret, CC BY 2.0-altered)
Un episodi de l’Odissea d’Homer, quan Odisseu per escapolir-se del voraç – i cec – gegant Polifem, diu anomenar-se ‘Ningú’ i així quan la resta de companys gegants es sumen a la recerca dels (acollonits) grecs, amagats entre el ramat, li pregunten: – qui t’ha fet això Polifem? -, i ell respon (pobre ignorant) – ha estat Ningú! – ells es miren i pensen (aquest ximple s’ha auto-lesionat o anava tant mamat que no sap ni com s’ho ha fet això…!). Mentrestant els grecs, cada vegada en un número més petit, s’escapen gràcies a les argúcies d’Odisseu, un paio enginyós de mena.
Aquí acaba la història i comença la meva explicació d’aquest mot amb el qual m’identifico en la xarxa: Nikto, que és un adverbi rus que significa ‘ningú’. És una manera rebuscada i inútil de incidir en la personalitat amagada de la virtualitat, i si a més afegeixes la desconeixença de l’idioma de Tolstoi…constitueix un exercici de doble ocultació totalment infructuós, estèril si voleu. Però hi ha una manera millor de penetrar en els laberints de la comunicació que renunciar al llast de l’autoria i la individualitat?
Nosaltres, estudiants de la UOC, sabem de la importància de la comunicació, perquè per superar les distàncies i els obstacles del món, i els propis, obrim espais que omplim de coneixements, i dubtes. Quin millor exemple sinó que la creació d’un bloc?
De les primeres lectures de l’assignatura Mitjans de comunicació una referència al pas de la oralitat a l’escriptura m’ha cridat especialment l’atenció, atès que aquest sempre sens ha presentat com un procés lògic i natural. Seguint aquest raonament és fàcil caure en el determinisme tecnològic i pensar que el darrer mitjà d’expressió i comunicació serà l’únic i millor possible, obviant la realitat i la diversitat del fet de la comunicació; traint, en certa manera, l’esperit que alimenta i modula la nostra condició i l’impulsa a descobrir nous mitjans, que també inauguren noves ruptures…
niktoblog 