Hocus Pocus

Hoax és la paraula anglesa que serveix per dessignar fets, notícies, rumors o històries falses com l’arxiconeguda radiotransmissió que Orson Welles va fer, a partir del relat d’H. G. Wells La Guerra dels mons, en el programa Mercury Theatre on the Air de Nova York, la nit del 30 d’octubre de 1938. Una paraula que sembla prové de la formula màgica Hocus Pocus, que alhora podria ser una contracció de l’expressió pseudollatina Hax Pax Max Deus Adimax, o senzillament:

Abracadabra. Per comprendre els fets d’aquella nit cal allunyar-se de l’escàndol que van promoure l’endemà, amb titulars sensacionalistes, la majoria dels diaris de més tirada, com per exemple The New York Times, que va publicar ‘Terror en la radio’. Perquè la gent no va sortir massivament al carrer, tampoc van anar als hospitals per col·laborar donant sang, ni van haver suïcidis, ni col·lapses nerviosos, ni res absolutament semblant. Tots els testimonis (entrevistats però ocultats per no espatllar una bona història) coincideixen en que la calma, aquella nit, va ser absoluta, tret d’algun incident aïllat en la tranquil·la població de Grover’s Mill on l’afamat Welles va situar l’inici de la invasió marciana. Comprensible oi?

Tampoc importaria tant, si no fos perquè desmuntant l’operació de descrèdit de la premsa contra la radio, cau com una llosa la pretesa manipulació dels mitjans de comunicació, però sobretot, serveix per restaurar la falsa consciència que la massa és estúpida, no té criteri per jutjar les situacions ni les experiències significatives, és a dir, es troba captiva com un recurs per explotar, dins l’horitzó de les audiències. Un terreny que, tot sigui dit, interessa, i molt, als mitjans de comunicació per atreure la publicitat i els fons necessaris.

Molt lluny d’aquest horitzó, però, els relats que justificaven i recollien l’experiència humana ja havien comerciat amb tota mena de narracions fantàstiques, incloses tantes tradicions religioses que afegien un destí providencial, si, però també diluvis, plagues, etc. En resum, destrucció prèvia reconstrucció, explicacions que només els més ximples es prenien literalment.

Quan aquella nit de Halloween els aparells de radio van començar a narrar la penúltima destrucció del món, l’escassa audiència del programa ens mostra la diversitat de les respostes humanes: incredulitat la majoria, indignació uns altres, només uns pocs van empassar-se la història com real, desmentint la història del pànic generalitzat. No obstant aquesta, alimentada per la premsa i per estudis d’audiència falsejats, contribuirà a la creació d’un mite de la cultura popular dins els mateixos mitjans de comunicació.

Fins el punt que el mateix Hitler va fer servir l’exemple del pànic a Nova York com a mostra de la decadència d’Occident! Tot i que vist ara, amb amarga ironia, qui hauria de dir que la resposta entusiasta i perversament crèdula de tants ciutadans honests a la manipulació d’un Hitler embogit desembocaria en un dels majors horrors de la història? Tot i això, l’autèntic malson del segle XX no prové de la imaginació desbordada sinó de la seva absència. És a dir, la imaginació és una força positiva, amb la seva absència es deterioren els mecanismes que ens serveixen per construir les realitats, i destruir-les per tornar-les a crear, fins que aquestes es materialitzen en el món.

Arribats en aquest punt preocupen les reaccions irades al programa Operación Palace de Jordi Évole, atès manifesten una manca de imaginació castradora en l’exercici de la ficció com eina necessària en el joc de les realitats possibles i alternatives, contribuint a posar en perspectiva els destins providencials del mite (en el cas del relat d’H. G. Wells es tracta d’una reflexió crítica sobre el colonialisme britànic, autèntic mite primacista; en el nostre cas més humil, el mite de la transició democràtica). Perquè si alguna cosa ens demostra l’experiència, a través dels laberints on es bifurquen la història vertadera amb la seva versió alternativa i inversemblant, és que dels complots possibles, el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 representa, precisament, amb perfecció, una manca de imaginació col·lectiva preocupant.