Ja vaig escriure sobre la Societat de la informació i el text d’Armand Mattelart en tres posts del meu blog de l’assignatura Escriptures Hipertextuals. L’autor exposa la seva tesi de com els estats i les institucions, així com els poders que representen, es combreguen al voltant d’un nou paradigma (totalitari) que trasllada un vell espant a la postmodernitat: la bretxa digital no fa més que perpetuar la desigualtat i la pobresa.
No és casual que associem la paraula propaganda amb els totalitarismes i figures com Goebbels. És difícil sostreure’s de la idea que els mitjans de comunicació de masses han contribuït a la consolidació d’aquests monstres primordials que prefiguren la postmodernitat a través de dues guerres mundials. No obstant m’inclino a pensar que va ser l’inrevés, és a dir, els règims totalitaris, però també les democràcies, aprofiten els camps erms dels mitjans de comunicació per bastir el seu projecte ideològic de caire maximitzador; i quin millor mitjà que la radio, la televisió i la premsa per acaronar i adoctrinar les multituds castigades per les depressions econòmiques i les incerteses del món després de la caiguda dels grans imperis colonials?
A recer de tot això després d’haver llegit Apocalípticos e Integrados d’Umberto Eco i les seves interessants idees sobre la cultura de masses -a través del judici entre dues entitats antagòniques que es retroalimenten en la seva lluita dialèctica-, crec que la cultura de masses, i els mitjans de comunicació que l’acompanyen, però també la societat de la informació, generen una entropia que exigeix de nosaltres una actitud més que activa, gairebé ens demana l’atenció dels nostres avantpassats caçadors-recolectors, de manera que si no construïm les noves relacions virtuals i comunicatives, si no exercim el dret a l’ús i demostrem prou intel·ligència per refusar els encapsulats i les polítiques orientades a l’objecte, ens faran no només una tecnologia a mida, sinó una societat a mida, en base a què? als seus interessos, sens dubte.
.
niktoblog 
Estic d’acord amb tu Nikto, encara que no em prodigui en combatre la desídia. Entono el mea culpa. Seguint amb el que esmentes, Eco (1985: 61) diu sobre el reformisme dels valors culturals:
«De ello se desprende la necesidad de una intervención activa de las comunidades culturales en la esfera de las comunicaciones en masa. El silencio no es protesta, es complicidad; es negarse al compromiso». I això a començament dels anys seixanta. Igual ens hem adormit amb tant de gadget i hipoteca…
Veig que tens experiència en això dels blogs; com es manté el format?
Salutacions!
Tonio
Eco, Umberto (1985). Apocalípticos e integrados. Barcelona: Lumen
M'agradaM'agrada
Ens bressolen amb els ritmes de l’oci i l’entreteniment continu. Com passa amb el metabolisme dels lípids, el nostre organisme malda per engolir quantitats de greix, atès que quan caçavem i recolliem no ens eren abundants; ara, tot i que evolutivament som els mateixos, tenim a dojo de tot i lògicament, ens atipem de tot, sense control ni massa criteri. El món virtual del qual els mitjans de comunicació formen només una petita part, ens regala tantes coses, tants tresors, però, reconeixem-lo, quina pèrdua de temps a vegades perdre’s per la web!
No et pensis, no tinc gens ni mica d’experiència, aquest és el meu segon blog; l’altre va ser el de l’assignatura ‘Escriptures hipertextuals’. Ara, confesso que això dels blogs…enganxa!
Suposo que el que em vols dir amb el tema del format és que com pots fer que totes les entrades tinguin un mateix format, oi? Potser no t’he entès bé, disculpa, si puc ajudar-te m’ho dius. Jo faig les entrades en un processador de texts qualsevol i així li dono el mateix format de font, paràgraf i tot això, després el copio i l’enganxo en una entrada nova.
Salutacions cordials,
M'agradaM'agrada
Ara anem per l’hiper: hiperconsum, hiperinformació, hipercomunicació… La paradoxa rau en que més és menys i la saturació porta a la confusió: com destriar el grà de la palla? Envoltats per un núvol de palla, no sabem ni si hi ha grà ni on pot ser, i ens cal ser cercadors especialitzats del preuat grà.
Per cert, no us ha passat mai que cercant a la web trobes milers d’entrades que no serveixen per a res, i les que serveixen porten totes al mateix lloc, és com un laberint enorme que remet sempre al mateix punt.
M'agradaM'agrada