Ja vaig escriure sobre la Societat de la informació i el text d’Armand Mattelart en tres posts del meu blog de l’assignatura Escriptures Hipertextuals. L’autor exposa la seva tesi de com els estats i les institucions, així com els poders que representen, es combreguen al voltant d’un nou paradigma (totalitari) que trasllada un vell espant a la postmodernitat: la bretxa digital no fa més que perpetuar la desigualtat i la pobresa.
No és casual que associem la paraula propaganda amb els totalitarismes i figures com Goebbels. És difícil sostreure’s de la idea que els mitjans de comunicació de masses han contribuït a la consolidació d’aquests monstres primordials que prefiguren la postmodernitat a través de dues guerres mundials. No obstant m’inclino a pensar que va ser l’inrevés, és a dir, els règims totalitaris, però també les democràcies, aprofiten els camps erms dels mitjans de comunicació per bastir el seu projecte ideològic de caire maximitzador; i quin millor mitjà que la radio, la televisió i la premsa per acaronar i adoctrinar les multituds castigades per les depressions econòmiques i les incerteses del món després de la caiguda dels grans imperis colonials?
A recer de tot això després d’haver llegit Apocalípticos e Integrados d’Umberto Eco i les seves interessants idees sobre la cultura de masses -a través del judici entre dues entitats antagòniques que es retroalimenten en la seva lluita dialèctica-, crec que la cultura de masses, i els mitjans de comunicació que l’acompanyen, però també la societat de la informació, generen una entropia que exigeix de nosaltres una actitud més que activa, gairebé ens demana l’atenció dels nostres avantpassats caçadors-recolectors, de manera que si no construïm les noves relacions virtuals i comunicatives, si no exercim el dret a l’ús i demostrem prou intel·ligència per refusar els encapsulats i les polítiques orientades a l’objecte, ens faran no només una tecnologia a mida, sinó una societat a mida, en base a què? als seus interessos, sens dubte.
.
niktoblog 