Ruptures i comunicacions

f35c1131b7257e76cc704dd7f87ccab16122dda3

Doris Salcedo, Shibboleth, 2007-08, Tate Modern (photo: Wonderferret, CC BY 2.0-altered)

Un  episodi de l’Odissea d’Homer, quan Odisseu per escapolir-se del voraç – i cec – gegant Polifem, diu anomenar-se ‘Ningú’ i així quan la resta de companys gegants es sumen a la recerca dels (acollonits) grecs, amagats entre el ramat, li pregunten: – qui t’ha fet això Polifem? -, i ell respon (pobre ignorant) – ha estat Ningú! – ells es miren i pensen (aquest ximple s’ha auto-lesionat o anava tant mamat que no sap ni com s’ho ha fet això…!). Mentrestant els grecs, cada vegada en un número més petit, s’escapen gràcies a les argúcies d’Odisseu, un paio enginyós de mena.

Aquí acaba la història i comença la meva explicació d’aquest mot amb el qual m’identifico en la xarxa: Nikto, que és un adverbi rus que significa ‘ningú’. És una manera rebuscada i inútil de incidir en la personalitat amagada de la virtualitat, i si a més afegeixes la desconeixença de l’idioma de Tolstoi…constitueix un exercici de doble ocultació totalment infructuós, estèril si voleu. Però hi ha una manera millor de penetrar en els laberints de la comunicació que renunciar al llast de l’autoria i la individualitat?

Nosaltres, estudiants de la UOC, sabem de la importància de la comunicació, perquè per superar les distàncies i els obstacles del món, i els propis, obrim espais que omplim de coneixements, i dubtes. Quin millor exemple sinó que la creació d’un bloc?

De les primeres lectures de l’assignatura Mitjans de comunicació una referència al pas de la oralitat a l’escriptura m’ha cridat especialment l’atenció, atès que aquest sempre sens ha presentat com un procés lògic i natural. Seguint aquest raonament és fàcil caure en el determinisme tecnològic i pensar que el darrer mitjà d’expressió i comunicació serà l’únic i millor possible, obviant la realitat i la diversitat del fet de la comunicació; traint, en certa manera, l’esperit que alimenta i modula la nostra condició i l’impulsa a descobrir nous mitjans, que també inauguren noves ruptures…

 

 

7 pensaments sobre “Ruptures i comunicacions

  1. Molt bo aquest pensament per començar a posar-se les piles! Quina raó tens! Sempre pareix que el que existeix en un moment determinat sempre serà igual, fins i tot es sent molts cops “tot està inventat” i no és veritat! Tot canvia, i els mitjans de comunicació no són una excepció: la parla, la escriptura, la radio, la televisió, la xarxa… què serà el següent? No ho sabem, però del que sí estic segura és què no ens deixarà indiferents!

    M'agrada

  2. Sí, sembla que allò que hem vist fer amb tanta naturalitat sempre hagi estat així -em ve al cap un paral·lelisme amb el sistema econòmic dominant: el capitalisme. De vegades, les coses són tan obvies que no ens adonem de la seva possibilitat ni de que hagi calgut un procés. No sé si et refereixes a la lectura d’en Havelock (“La musa aprende a escribir”) quan esmentes el pas de l’oralitat a l’escriptura, en tot cas, és fascinant.
    M’agrada la metàfora d’Odiseu-Polifem que empres per fugir del Gran Germà mitjançant l’anonimat.

    Salutacions

    M'agrada

    • És clar aquesta naturalitat que embolcalla tantes produccions humanes, aquest aire de família no treu que siguin productes ideològics. El que volia dir amb el pas de la oralitat a l’escriptura, a banda de fer constar com aquest pas no va ser un camí lògic i natural , és que un no suposa l’evolució de l’altre sinó un mitjà radicalment nou, potentissim tal i com demostra la nostra cultura.
      Si, no tenia del tot en compte el llibre de Havelock però ara que ho menciones el recordo, va ser a Escriptures hipertextuals.
      Quant al relat d’Odisseu i Polifem sempre m’ha captivat aquesta autoconsciència narrativa plenament moderna que anticipa, penso, el discurs sobre l’anonimat; crec que és vigent com es demostra en el desenvolupament de les identitats digitals.
      Àpala!

      M'agrada

  3. M’agrada aquesta versió tan col·loquial de l’episodi de Polifem. Veig que esmentes el pas de l’oralitat a l’escriptura, em recorda el mite de Theuth i Thamus al Fedre de Plató, si no recordo malament. Tot aprofitar-se de l’escriptura, Plató no semblava gaire convençut que els seus avantatges signifiquessin una millora respecte a la transmissió oral. Cada vegada anem deixant de banda la memòria i deleguen en artefactes externs, primer van ser els llibres, avui les memòries de l’ordinador. Esdevenim així una mena de cyborgs imperfectes la memòria dels quals jau a un disc extern.

    M'agrada

  4. Saps m´ha encantat la teva manera d’introduir el teu blog, estic totalment d’acord amb tu que no hem de pensar en la tecnologia com l’únic i millor mitja possible d’ara i de futur.
    Crec que es complementari a altres mitjans com escrits, de paraula i d’expressions a l’hora de comunicar-nos.
    A que veure uns ulls brillants transmeten vitalitat? Com ho pots veure en una imatge penjada quan no saps si esta retocada i el seu entorn reial.
    Endavant en descobrir nous mitjans, però com afegit i no com problema de noves ruptures… Que penses ?

    M'agrada

    • Gràcies pel teu comentari. Com dius hi ha interessos perquè les tecnologies copsin tots els aspectes de la comunicació, no estic en contra però la vocació maximalista de les grans empreses i corporacions fa que ignorin o descontextualitzin altres modes d’expressió. Així mentre tothom es vanta de l’auge comunicatiu moltes llengües desapareixen, per no dir la cultural oral dels pobles (i no només els indígenes). Heus aquí les ruptures!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s